Sandra Monfort inaugura el II Cicle del Festival de Música Contemporània Nits de Libèl·lula al jardí de Can Prunera

Sandra Monfort és una sibil·la moderna. Amb la seva guitarra a l’espatlla i una veu de seda que acaricia l’ànima va oferir, amb naturalitat i sensibilitat, una actuació per al record. Amb aquest ardor suau tan característic dels músics fets a si mateixos, Sandra va iniciar el concert en sintonia amb el gessamí del jardí. Subtil aroma el d’aquesta flor que ja va enamorar a Pedro Salines quan va escriure:

Estrella blanca de nàcar,
guardiana del vesprejar,
carícia de plata.

La música de Monfort comparteix amb el gessamí l’embriagador encanteri dels capvespres d’estiu al Mediterrani. Instants eterns on el so de les ones de la mar ens bressola, com si per un moment, poguéssim tornar al bressol primer que ens va veure néixer. Seguint aquesta deixant, Sandra va adaptar un bellíssim poema de Vicent Andrés Estelles titulat Cançó de bressol publicat en el seu poemari La Nit de 1956. Una cançó que ens va bressolar a tots com un llaüt pacífic ancorat en la costa.

Les balades, cançons d’arrel i pasdobles van anar intercalant-se amb una harmonia envejable. De Lleó a Astúries i de València a Mallorca, totes les cançons seleccionades per Sandra van gaudir del do de la precisió. Fins i tot les merles i les tórtores, van semblar gaudir del concert participant activament amb els seus cants. La successió polifònica de Ram Verd, Solar i l’exquisida versió de l’obra de New Order, Bizarre Love Triangle, Triangle d’amor bizarro, no va fer sinó desencadenar una ona d’admiració del públic present.

I és aquí on cal destacar amb vehemència i admiració la subtil mescladissa de gèneres que Sandra va saber adaptar a veu, guitarra i… saxo. El saxo sensual de Carles Medina que tot ho permeabilitza amb les seves notes també va irrompre al jardí, llançant tints bluseros i jazzístics bells. Una delícia per als sentits. Amb Eugenia i la seva murrieria les riallades entre el públic es van sumar a les notes musicals, compassades amb l’etern somriure de Sandra. Els somriures sincers són també partitures que poden llegir-se.

L’última cançó va arribar i amb ella les llàgrimes d’emoció de molts de nosaltres. Moreneta, dedicada a la padrina de Sandra a 2023, ens va retornar a aquest origen primordial, on la vida semblava més senzilla; on les reines de la primavera eren les àvies i les nostres mares, les eternes companyes de l’aurora.

Una sibil·la va cantar a Can Prunera:

Mira, mira-la que guapa ella,
mira-la com se’n va
amb la feina feta,
deixant un rastre de perfum,
de fonoll i llorer.
Mira-la, que guapa ella,
més dolça que una flor.