Rumor de fulles al jardí. Lleu brisa de gessamí. Quatre fils d’Ariadna formen les cordes del violí d’Aitor*Hevia. Al seu costat, cavaller lleial, Magí Garcías, acariciant el piano. Dialoguen, murmuren, estimen. Les curioses orenetes teixeixen sobre ells la partitura eterna del viure. Poques coses hi ha millors que la música. Més d’un centenar de persones van combregar amb la polifonia íntima que ens van oferir dos músics únics. El seu art transcendeix i les seves ànimes es mou en perfecta simetria.
Hevia i Magí, romàntics contemporanis, van triar amb afecte les peces que anaven a tocar. Com a experts músics que són saben que el context històric del lloc influeix de manera subtil en la música que es toca. No és el mateix tocar en un auditori que en un jardí, on el rumor dels coloms, el vol de les orenetes o els llunyans crits d’algun nen, poden alterar ––o amanir––, allò que s’està interpretant. Com sempre, la Naturalesa, va ser aquest tercer músic sobre l’escenari; teló de fons i nota precisa que va elevar per moments les peces de Clara Schumann, Robert Schumann i Johannes Brahms.
El segle XIX és una reminiscència en gerundi. Tot l’esdevingut semblava tenir aquesta lluentor daurada dels passats anys gloriosos i aquesta sensació d’època va impregnar també la música. La complexitat existencial va unir als Schumann amb Brahms, el de la noble música. El ja ancià i castigat per la vida Robert Schumann va veure en el jove Johannes al nou Prometeu de la música; aquell que anava a insuflar al caduc foc una nova ona d’alegria i reminiscència. No es va equivocar gens. Per aquesta raó, Hevia i Garcías van triar començar el concert amb una sonata per a violí i piano de Brahms, composta entre 1878 i 1879. Coneguda com la Sonata de la cançó de la pluja, l’atmosfera que crea és una sort de nostàlgia temperada, emocional i un refugi espiritual per al triangle artístic que havien format Clara, Robert i Johannes. Magí i Aitor van ressuscitar amb gran elegància aquesta obra immortal, fent-nos part de l’aroma del segle XIX.
Els tres romanços de Clara Schumann, probablement la pianista més important del segle XIX, van assentar amb rampant elegància i delicadesa el to que anaven a embastar els músics durant la segona part del concert. Després d’un descans d’uns breus minuts, va tornar la música al Jardí de Can Prunera, que s’està convertint amb el pas dels mesos, en una Arcàdia sonora. Íntima, multifuncional i refinada sense luxes innecessaris. La mesura és la vara de mesurar i fa que l’elegància prevalgui per sobre de l’excentricitat artificiosa.
La sonata per a violí i piano en La menor de Robert Schumann de 1851 va clausurar el concert, dipositant a les nostres orelles una subtilesa aromàtica de sensacions que van oscil·lar entre la mel nounada i el sabor de la primera figa de l’any. És una altra de les grans facultats que té la bona música: és capaç d’avançar les estacions, pausar el temps i fer-nos somiar desperts. Aquesta peça és pura essència romàntica, com ho és també Can Prunera, alternant entremaliades ones de passió, sensibilitat, passió mediterrània i un vertigen que ajuda a continuar vivint. Violí i piano, Aitor i Magí, van dansar amb el temps al jardí. I nosaltres amb ells.