Conta la tradició que l’apòstol Bartomeu va ser martiritzat per no renunciar a les seves creences; com a condemna, va ser escorxat viu. Durant segles, els artistes el representaren portant els atributs del seu martiri: un ganivet en una mà i trossos de la seva pell a l’altra. A la Capella Sixtina, Miquel Àngel el va pintar barbut i vigorós, assegut damunt un núvol: en una mà sosté un humil ganivet i de l’altra penja tota la seva pell arrabassada; sobre aquell enorme tros de pell buit i deformat, l’artista va decidir pintar-hi el seu propi rostre.
Aquest joc de miralls entre l’artista i la seva obra no va ser descobert fins molts segles després. Era el segle XIX i a Roma descobriren l’autoretrat de Miquel Àngel ocult a la pell de sant Bartomeu. Era el segle XIX i, en aquesta petita vall de la Mediterrània, una plaga va fer emmalaltir bona part dels tarongers de Sóller. L’escassetat va empènyer molts sollerics a cercar fortuna lluny de casa: partiren a l’altra banda de la mar i de l’oceà i aprengueren a cultivar cafè i cacau, regentaren ultramarins i maisons. Aquella aparent desgràcia —ja que parlam de sants, per què no, aquell càstig diví— va acabar essent el motor d’una revolució social, cultural i arquitectònica que transformaria per sempre la fesomia de la vall. Un poble de pagesos i artesans es va convertir també en un poble d’emigrants, comerciants i emprenedors; un poble que va aprendre a partir i, sobretot, a tornar.
Les associacions que construïm entre imatges i històries poden ser capritxoses, però mai debades. Res no uneix el cos escorxat d’un apòstol pintat a Roma al segle XVI amb la història contemporània de Sóller. O sí. Posar una imatge devora una altra ens permet trobar correspondències inesperades i tornar a mirar allò que crèiem conèixer. Potser és per això que continuam contant històries pasades i repetint noms antics: no només per recordar el que va passar, sinó per continuar pensant-nos a través d’ells.
No deixa de ser admirable que, gairebé dos mil anys després, continuïn essent els sants, els apòstols i els màrtirs els qui custodien els dies més nostres. Ells donen nom i temps a una cosa que, en realitat, és molt més àmplia i inabastable: tot allò que un poble ha estat, tot allò que és i, potser, tot allò que encara pot arribar a ser.
I així, per sant Bartomeu, apòstol de la pell i patró dels oficis que la treballaven, celebram també els camins i les fonts que antigues civilitzacions varen fer brollar en aquesta vall; la fertilitat cítrica d’aquestes terres i la promesa que la mar va dibuixar en una badia tan rodona. Celebram antigues i èpiques victòries contra pirates i corsaris. Ens reivindicam com aquella vall de les Hespèrides que Robert Graves va voler reconèixer entre les nostres muntanyes. Recordam les generacions que solcaren els oceans i tornaren carregades de palmeres d’ultramar, deliris modernistes, cinematògrafs i trens que mai no han deixat de rodar. Honram també la memòria obrera de tantes teixidores que, entre telers i fàbriques, varen sostenir durant dècades la vida d’un poble sencer; la de totes les mans que han treballat aquesta vall i l’han feta habitable.
Per sant Bartomeu celebram tot això. Celebram els qui varen ser aquí abans que nosaltres, els qui hi som avui i els qui vendran després. Celebram un poble que ha après, segle rere segle, a admirar la muntanya i venerar la mar, a partir i a tornar, a transformar-se sense deixar de reconèixer-se.
Avui, des de Can Prunera, celebram Sóller.
Feliç Sant Bartomeu!