Crònica d’un concert durant una posta de sol d’agost a Can Prunera

CENTÓ. Del llatí cento, -ōnis: tela feta de nombrosos pedaços.

S’anomena centó una composició literària construïda amb paraules, frases o versos manllevats d’una o diverses obres. Com els pedaços d’una tela, aquests fragments són arrabassats del lloc al qual pertanyien i cosits de nou.

Els primers centons els escrigueren -com sempre- els grecs; es bastiren amb versos d’Homer. Els llatins varen preferir els versos de Virgili. Al llarg del segle XX, aquesta tècnica antiga de descosir i cosir paraules reaparegué amb nous noms i formes: en el collage de veus i cites de T. S. Eliot, en els muntatges de Walter Benjamin, en els cut-ups de Brion Gysin i William S. Burroughs o en aquell Pierre Menard imaginat per Borges, capaç de reescriure, paraula per paraula, el mateix Quixot i convertir-lo, tanmateix, en una obra diferent.

Totes aquestes pràctiques comparteixen una mateixa sospita: l’originalitat és una farsa. Eugeni d’Ors ho va dir així: «Tot allò que no és tradició és plagi». I diuen que en Picasso va dir: «Els bons artistes copien; els grans artistes roben», però potser aquesta cita és ella mateixa un centó.

Nosaltres, que estimem la tradició i admiram la pràctica del hackeig, no pretenem ser ni genis ni bons artistes, sinó només honorar-los i contar-vos tot el que passa i deixa de passar a Can Prunera. Creiem que, després del concert de Joan Miquel Oliver, no semblava possible -ni necessari- afegir gaire cosa a allò que acabàvem d’escoltar.

La crònica que segueix és un centó construït íntegrament amb paraules que varen ser cantades i escoltades la nit del 29 d’agost al jardí de Can Prunera.

Cap paraula no és nova.
Mai no ho és.
L’ordre, sí.
_

Carregam es cotxes, encenem motors,
agafam carretera a la fi del món.
Però això és Mallorca, aviat arribarem:
es tramvia a sa plaça,
ses taronges,
el cel d’agost.

Hi havia una porta,
un semicercle de quatre colors, un vidre damunt,
un safareig en es jardí amb peixos taronges.
I es verds:
llimoneres, alzines, pins,
alguna palmera, algun eucaliptus.

Ja no donam a basto
de tanta gent que mola un munt.
Avui anam de còctels.
Què voleu:
polo de llimona o polo de menta?

Jo afinava sa guitarra.
Atlantis fa llum.
Atlantis, callau!
Jo te don tots es meus watts.

El cel net i uniforme,
res no el tapa i res no li fa ombra.
Sol cruixent a s’exterior.
Lenta, càlida i benigna
és sa claror des sol.

Afín sa mirada.
Per mirar tenia uns ulls
i mirava passar els ovnis.
Decant sa mirada,
mir enfora i cerc on són es punts de fuga,
on apunten ses arestes
i on acaben es carrers.

Veig un lloc a on el món s’acaba,
poblets molt de lluny,
horitzons apoteòsics.
Colors lluminosos, aquelles pintures
són ara muntanyes,
torrents espitosos.
Sa llum lateral de s’horabaixa.

Cel ponent posant colors.
Treus es cap i me dius
que hi ha molts de peixos.
Ell va dir planetes,
ella va dir «quins?».
Registre de peixos, comerç, migracions.
De color taronja és també aquest peix.

Se pon es sol.
No ho saben ses persones
si és un dia més o és un dia manco.

Sa velocitat de sa llum
no canvia dins s’espai en moviment,
i a s’equació sa variable que varia
és sa des temps.

Un avió de tant en tant mos fa un eclipse,
és un antiflaix,
un lapse molt escàs de temps.

Però un dia sa cosa va canviar.

Sa nit ocultava els avions
i sa lluna amb paraigües
al cel despenjava neons.
Sa lluna plena vetlla es tarongers.
Veig es cràters de sa lluna
i es avencs que se dibuixen
a sa llum de lluna blanca.

Se desplomen es planetes a galàxies,
allà dalt, no sé on,
i pernocten en silenci ses constel·lacions.

Dins sa fosca lluminosa,
paisatges fluorescents
i cuques de llum.
Estels anònims s’identificaven,
se comunicaven,
se descontrolaven.

I tot és perfecte,
i cantes un tros en directe.

Sentir-se bé de cop i volta
no dura gens,
però no m’importa.