Santiago Auserón i Nerantzi ofereixen un cant a la vida a Can Prunera

Eros deslliga els membres i em fa estremir; Eros, petita bèstia dolça i amarga, contra la qual no ens podem defensar. Aquest fragment de Safo de Lesbos recull la dolça fatalitat de ser bressolat i capturat per l’embriaguesa del desig. Quan arriba l’ardor, la carícia subtil del delit i aquest callament de la raó, ens abandonem al pur gaudi dels sentits obrint les veritables portes de la percepció com va escriure Aldous Huxley. Santiago Auserón i Nerantzi van ser els missatgers privilegiats de les muses fent-nos gaudir d’un moment únic i irrepetible. Auserón, sempre tan culte i irònic, com si d’un mistagogo es tractés, va obrir els llits de la música i la lírica al costat dels seus fidels cavallers grecs, els seus pilars jònic i dòric: Theodoros Karellas (guitarra i veu) i Vaggelis Tzeretas (buzuki i veu). La transgressió de fronteres i sonoritats va ser el leitmotiv del concert, recuperant temes clàssics del segle XX, joies del rebétiko popular i la balada mediterrània, adaptades del castellà al grec pel propi Auserón.

Quan els primers acords van sonar i la nit va començar a engalanar-se, el jardí d’escultures va tornar a erigir-se com un portal mistèric on tot podia ocórrer. Auserón ho va expressar amb delicadesa: era necessari aquest viatge, és un plaer habitar aquest jardí. Habitar o residir, ja sigui de manera temporal o eterna un espai, serveix per a crear un agermanament, una fraternitat de l’efímer. Les baules de la gran cadena humana de la qual formem part van reverberar entre les escultures, amb el foner de Llorenç Rosselló recordant-nos amb la seva presència, que també hem habitat els temps antics.

Tu seràs la meva melodia, tu, la meva alosa al vol, va recitar Auserón, que també havia ficat en la seva maleta de viatge la túnica ancestral dels aedes homèrics. Els ressons d’Hesíode, Èsquil, Homer o el propi Kazantzakis van estar ben presents durant tot el concert. De manera directa o indirecta, com va comentar amb precisió Pedro Olalla, tot el que fem és grec. Som inconscientment grecs. En cada acte, gest, paraula recitada, menjar ofert o copa de vi ingerida, apunta l’ànima grega. És en aquesta senzillesa plena, en el ser sibarites senzills, on resideix l’alè de Zorba el Grec de Kazantzakis, que escriu:

Quina cosa tan simple i frugal és la felicitat! Un got de vi, una castanya rostida, un humil braser… És suficient!

Auserón va ser el barquer de les paraules. Nerantzi, el suau vent que va bressolar les veles de la lírica. El tema Mareas de alcohol va esperonar el nostre lliurament a la voluptuositat mentre les reserves de vi del museu anaven descendint. Bona senyal. Quan va fer irrupció la cançó del fumador d’haixix ja els nostres cossos semblaven elevar-se sobre l’herba, en perfecta harmonia amb la lluna plena que brillava en el cel. En un cert moment, Auserón ens va preguntar de quin color era la nostra ànima. De tots i de cap, vam semblar respondre, perquè per a les grans preguntes que concerneixen la nostra condició humana, a vegades, és millor respondre dansant.

Van sobrevolar també l’escenari antics desitjos no corresposts, com aquest magnetisme que transmetia Marilia, la cambrera, que per uns instants va calar foc a l’ànima de Auserón, per a després refredar la seva luxúria. En Irenita, també els atraients dits de les pólvores blanques van fer de l’espera un delit. Amb les seves paraules vam poder viatjar a les famoses porxades i teterías de Tiryaki Çarşısı a Istanbul, en el barri de Molla Hüsrev, on l’opi campava entre els clarobscurs del segle XIX.

La densitat del cant, la seducció melancòlica del buzuki de Vaggelis i l’esquinçada veu a l’uníson de Auserón i Karellas, van consumar el seu efecte sobre nosaltres. Ens van fer formar part de la dolçor de l’evanescent. Vam caure sota l’embruixament de la flor del somni i vam anar de nou aquests nens entremaliats corrent pel port del Pireo:

Aquest és el meu port en un racó del món,
on en un segon es pot ser feliç.
I en aquest port dels meus desitjos
avui canten per a mi.

El temps va deixar d’importar, la mort va deixar d’esmolar la seva dalla, les merles van afinar els seus cants; entre la dolça amargor de les taronges, vam poder, durant un instant infinit, dansar amb Eros al Jardí de les Hespèrids.