Alberto Conejero, Natalia Huarte, Lucía Pérez Dezcallar i Magí Garcías transmutaren el verb en carn. Van fer de la paraula, poesia i cant. L’1 d’agost de 2026 passarà a la història de Can Prunera per ser el dia en què Leonora Carrington va tornar a la vida gràcies a una alquímia radicalment humana feta de paraula, cos i música. I no era gens fàcil dur a terme aquesta metamorfosi de l’ànima.

La versió site-specific de Leonora (2024), el text original està editat a Pepitas ed, adapta per a la casa modernista de Can Prunera el text d’Alberto Conejero: el nostre Esquilo de Vilches. Trenta-vuit persones afortunades van tenir l’immens plaer de formar part d’un event extraordinari. Durant gairebé hora i mitja, vam poder recórrer junts els salons, passadissos i estades d’aquesta llar Art Nouveau per a invocar l’esperit indòcil de la pintora Leonora Carrington, encarnada per una magistral Natalia Huarte. Aquest poema escènic és un acostament lliure a l’univers de la cèlebre creadora, escultora i escriptora surrealista, la reverberació de la qual encara impregna els nostres cors.

Com tots els viatges literaris i dramatúrgics comporta un somni, una preparació per a recórrer la senda i una contínua adaptació als perills i contratemps que poden sorgir durant el periple. Aquesta bella i esquinçadora Odissea ens situa en els inicis vocacionals de Leonora, la trobada amb Max Ernst, –el més bell rostre surrealista– la fugida de França per l’ocupació nazi o les vivències a l’Espanya de postguerra fins a la seva fugida d’Europa. Amb aquest rerefons històric, vam poder sentir com la crisàlide del cos s’obria davant nosaltres, podent contemplar i ser partícips d’aquesta carta d’amor a la resistència, a la rebel·lia i al desig en temps de penombra.

Com ens va comentar l’actriu Huarte en el col·loqui després de la funció, Leonora no es fa pena a si mateixa, no es victimitza, utilitza l’argamassa de la derrota i el sofriment per a crear, indagar i estimar sense impediments, de manera indòmita. És ella mateixa en tot moment. L’admiració que sentim tots cap a Natalia va ser compartida perquè ens va elevar, ens va fer plorar, riure, dansar, però mai sentir aquesta pena per la pintora, perquè tot l’acostava més a la seva revelació final. Revelare, en el seu sentit original en llatí, implicava retirar la tela que ocultava alguna cosa, manifestar un secret, un misteri, donar a conèixer allò que s’ignorava. Quan ella es va revelar i despullar, Natalia-Leonora, la dona-centaure, ens va fer partícips de l’alè humà universal. Jo soc multituds, diu Huarte-Carrington, el meu autoretrat és sempre col·lectiu. Ara nosaltres formem part d’ell per sempre.

Aquesta elevació també va ser possible gràcies a Magí Garcías, compositor exquisit i a la jove promesa Lucía Pérez Dezcallar, armada amb el seu cello per a desarmar-nos amb la seva música. Era la primera vegada que tocava per a una obra de teatre i es va fer mestra dels tempos, del vals i dels fados que requeria la representació. No va titubejar, es va fer gran, enorme i solemne ajudant a desplegar les ales de Leonora per al vol final.

Alberto Conejero, que a dins la seva ànima porta als Clàssics grecs, ha creat un text inefable, primigeni i universal. Ha aconseguit catalitzar el dolor sense fer-nos sentir pena per ell; tan sols una esperança que embriaga, eleva i subjuga. Corren per les venes d’aquest creador de Jaén les obres d’Eurípides, Sòfocles, Calderón de la Barca o Angélica Liddell. La seva ànima és antiga i com ens va recordar: som radicalment humans i hem de cavalcar a lloms de la imaginació per a continuar sanant les ferides que portem dins.
Citant a Silvina Ocampo: Per què inventar? La veritat és més estranya. Les vides dels homes i dones del món, tant les que semblen anònimes com les que estan llaurades en el marbre del temps, necessiten d’éssers humans capaços d’atrevir-se a recordar sense condescendència. Creadors de soca-rel com Alberto Conejero que ens diuen mirant-nos als ulls: Crea el que sense tu no existiria.

Això continuarem fent, Natalia, Alberto, Lucía i Magí.

Els vostres batecs serveixen per a inaugurar mons.

Ara ens dirigim junts cap a les ribes de l’avenir.