No ens ocorri, Fedó, que ens envaeixi un sentiment; el d’arribar a ser misólogos, de la mateixa manera que, alguns, es tornen misantrops; perquè no hi ha major mal que un pugui experimentar que avorrir els diàlegs i els arguments.
Plató, Fedó, 89d.
_

El diàleg és un art en si mateix. Dialogar és tractar de revelar els símbols ocults darrere de les paraules. Sòcrates ens adverteix en aquest bell passatge del Fedó que hem d’evitar convertir-nos en persones que sentin rebuig o desconfiança cap al raonament i el debat intel·lectual. Pedro Olalla i Santiago Auserón ens van demostrar que l’amor per la conversa socràtica continua intacte, que el respecte i admiració per l’altre és possible i que la major rebel·lia existent ara mateix és atrevir-se a pensar com a acte de resistència humanista.

El simposi filosòfic va tenir lloc diumenge passat 25 a les 12:00, hora del vermut. Auserón i Olalla es van convertir en simposiarcas, seguint la tradició mil·lenària grega, orquestrant el col·loqui mentre els assistents gaudien d’una copa de vi. El jardí de Can Prunera es va convertir en locus amoenus, lloc idoni per a deixar discórrer el logos i els seus infinits fils auris. Mousai i logos, música i pensament; l’art de les muses i el fluir de la intel·ligència, units sota l’auspici de l’eterna curiositat. Olalla ens va puntualitzar que els amusos eren els que no sabien o no volien saber, exercint un desafecte cap a la paideia. D’altra banda, els anomenats musos, eren els que sí que tenien un interès cultural pel conjunt de la societat. Una senzilla lletra pot canviar el destí del món.
Auserón i Olalla van coincidir que existeix un lligam filosòfic entre la música i la paraula. Els ressons de Nerantzi encara colpien l’atmosfera a causa del concert de la nit anterior, per la qual cosa tots dos pensadors van crear la seva particular melmelada de sabers trenant simpaties amb una loquacitat atraient. La densitat del pensament també pot cobrir espais i llocs com la boira. Una gran idea, ben elaborada, pot convertir-se en un santuari al qual peregrinar.

Olalla va apuntar que un dels grans llegats que ens han deixat els grecs han estat dues paraules amb les quals un pot edificar la seva vida: actitud i voluntat. L’actitud grega enfront de la vida, davant les adversitats, té aquest toc entre salí i dolç del propi acte d’existir. El grec sap del seu passat, per la qual cosa pot veure arribar la desgràcia i adaptar-se, però mai sucumbir a ella. La lucidesa en els moments durs i la voluntat de superació, malgrat tot, és una altra gran lliçó que ens donen en ofrena. Va ser en aquest moment quan Auserón va assentir amb el cap i va afegir: és cert, amic, i per això crec que existeixen dues Grècies: una somiada, ideal, i una altra real, més humana. El caràcter tan humà dels grecs fa d’ells una civilització alegre i positiva, fins i tot quan l’infortuni truca a la porta; són persones que paren esment a tot allò bell i saben de lo fructíferes que poden ser les tensions vitals per a generar aprenentatges nous. Només un grec com Theo Angelopoulos podria respondre així a la gran pregunta del nostre curt però extens pas per la terra:

Quant dura el demà?
L’eternitat i un dia.

Els grecs, no obstant això, amb totes les seves victòries, naufragis i experiències a l’esquena, ens adverteixen d’una cosa molt important: no hem de pecar de hybris. La supèrbia, l’arrogància o la insolència han de mantenir-se a ratlla. Els efímers, com anomenen als homes els déus grecs en boca d’Èsquil i Sòfocles, hem de saber quins són els nostres límits i mai tractar de travessar les fronteres de l’ordre natural del cosmos.

En la tensió i distensió habiten l’harmonia i el ritme, va apuntar Auserón, establint un lligam molt interessant entre les asimetries rítmiques del rebétiko amb els seus 9 temps, els intervals de les notes, la música de les esferes atribuïda a Pitàgores i la intervenció de la tècnica per a efectuar un tall, una cesura pensada per a fer fluir la música. L’art també ha de ser tallat o travessat per la tècnica per a convertir-se en cant. Les escales pitagòriques de la música, protegides per Urania, la musa de l’astronomia, fan del propi gir planetari la consecució d’una octava musical.

Per a Olalla aquest vincle musical sempre ha estat lligat al poder del verb. Escriu en Paraules de l’Egeu: les paraules, aquests oblidats titans. La intrínseca música de les paraules fa d’elles un aliat poètic que pot donar sentit a una vida. Se’ns dona la inquietud com a éssers humans, però el sentit de les nostres vides hem d’anar a buscar-lo, matisa Olalla. Tal com comentava Heràclit, la paraula és creació i també té cos, encara que sigui invisible i pot ferir-nos, travessar-nos o salvar-nos. Un altre escriptor grec, Theodor Kallifatides, va escriure: les paraules no tenen ossos, però els trenquen, seguint amb la tradició d’Heràclit. 130 persones van escoltar amb atenció les paraules d’aquests dos mistagogos. Van exercir el poder de l’elevació mitjançant el pensament i els nostres esperits van sanar només amb l’atenta escolta de la seva sapiència.

Els Cicles de Pensament de Can Prunera tanquen aquest 2026 amb Victoria Camps, Eric Sadin, Santiago Auserón i Pedro Olalla. Tan sols els déus olímpics saben què ocorrerà l’any 2027.