Ein CENTO FÜR JOAN MIQUEL OLIVER

Bericht über ein Konzert bei Sonnenuntergang im August in Can Prunera

CENTÓN. Vom lateinischen „cento, -ōnis“: ein Stoff, der aus zahlreichen Stoffresten zusammengesetzt ist.

Als „Centón“ bezeichnet man eine literarische Komposition, die aus Wörtern, Sätzen oder Versen aus einem oder mehreren Werken zusammengesetzt ist. Wie die Stoffreste eines Gewebes werden diese Fragmente aus ihrem ursprünglichen Kontext herausgelöst und neu zusammengenäht.

Die ersten Centones wurden – wie immer – von den Griechen verfasst; sie setzten sie aus Versen von Homer zusammen. Die lateinischen Autoren bevorzugten die von Vergil. Im Laufe des 20. Jahrhunderts tauchte diese alte Technik des Auftrennens und Zusammennähens von Wörtern unter neuen Namen und in neuen Formen wieder auf: in der Collage aus Stimmen und Zitaten von T. S. Eliot, in den Montagen von Walter Benjamin, in den Cut-ups von Brion Gysin und William S. Burroughs oder in jenem von Borges erdachten Pierre Menard, der in der Lage war, Wort für Wort denselben Don Quijote neu zu schreiben und ihn in ein anderes Werk zu verwandeln.

All diese Praktiken teilen denselben Verdacht: Originalität ist eine Farce. Eugeni d’Ors drückte es so aus: „Alles, was keine Tradition ist, ist Plagiat.“ Und man sagt, Picasso habe gesagt: „Gute Künstler kopieren; große Künstler stehlen“, aber vielleicht ist dieses Zitat selbst ein Centon. Wir, die wir die Tradition lieben und die Praxis des Hackens bewundern, geben nicht vor, Genies oder gute Künstler zu sein, sondern wollen sie lediglich ehren und euch alles erzählen, was in Can Prunera geschieht und nicht geschieht. Wir glauben, dass es nach dem Konzert von Joan Miquel Oliver weder möglich noch notwendig schien, dem, was wir gerade gehört hatten, noch viel hinzuzufügen.

Der folgende Bericht ist ein Centon, der vollständig aus Worten besteht, die am Abend des 29. August im Garten von Can Prunera gesungen und gehört wurden.

Kein Wort ist neu.
Das ist es nie.
Die Reihenfolge hingegen schon.

_

Carregam es cotxes, encenem motors,
agafam carretera a la fi del món.
Però això és Mallorca, aviat arribarem:
es tramvia a sa plaça,
ses taronges,
el cel d’agost.

Hi havia una porta,
un semicercle de quatre colors, un vidre damunt,
un safareig en es jardí amb peixos taronges.
I es verds:
llimoneres, alzines, pins,
alguna palmera, algun eucaliptus.

Ja no donam a basto
de tanta gent que mola un munt.
Avui anam de còctels.
Què voleu:
polo de llimona o polo de menta?

Jo afinava sa guitarra.
Atlantis fa llum.
Atlantis, callau!
Jo te don tots es meus watts.

El cel net i uniforme,
res no el tapa i res no li fa ombra.
Sol cruixent a s’exterior.
Lenta, càlida i benigna
és sa claror des sol.

Afín sa mirada.
Per mirar tenia uns ulls
i mirava passar els ovnis.
Decant sa mirada,
mir enfora i cerc on són es punts de fuga,
on apunten ses arestes
i on acaben es carrers.

Veig un lloc a on el món s’acaba,
poblets molt de lluny,
horitzons apoteòsics.
Colors lluminosos, aquelles pintures
són ara muntanyes,
torrents espitosos.
Sa llum lateral de s’horabaixa.

Cel ponent posant colors.
Treus es cap i me dius
que hi ha molts de peixos.
Ell va dir planetes,
ella va dir «quins?».
Registre de peixos, comerç, migracions.
De color taronja és també aquest peix.

Se pon es sol.
No ho saben ses persones
si és un dia més o és un dia manco.

Sa velocitat de sa llum
no canvia dins s’espai en moviment,
i a s’equació sa variable que varia
és sa des temps.

Un avió de tant en tant mos fa un eclipse,
és un antiflaix,
un lapse molt escàs de temps.

Però un dia sa cosa va canviar.

Sa nit ocultava els avions
i sa lluna amb paraigües
al cel despenjava neons.
Sa lluna plena vetlla es tarongers.
Veig es cràters de sa lluna
i es avencs que se dibuixen
a sa llum de lluna blanca.

Se desplomen es planetes a galàxies,
allà dalt, no sé on,
i pernocten en silenci ses constel·lacions.

Dins sa fosca lluminosa,
paisatges fluorescents
i cuques de llum.
Estels anònims s’identificaven,
se comunicaven,
se descontrolaven.

I tot és perfecte,
i cantes un tros en directe.

Sentir-se bé de cop i volta
no dura gens,
però no m’importa.

Vorheriger Beitrag
Wozu dient ein Museum?