Crònica d’una Nit de l’Art a Can Prunera
Som al 1964 i tres joves corren a tota velocitat travessant les sales i els passadissos del Louvre. Odile, Franz i Arthur, protagonistes de Bande à part, baten el rècord de Jimmy Johnson i recorren el museu en només nou minuts i quaranta-tres segons, dos menys que l’americà. Godard els filma corrent entre immensos olis i magnes escultures, interceptats per un vigilant de sala, despertant gestos d’escàndol entre els visitants. L’escena dura tot just quaranta segons, però són suficients per desbaratar la naturalesa mateixa del museu. Odile, Franz i Arthur corren, però aprofiten també per observar, de reüll, les obres que van deixant enrere. Encara que sembli que el museu es limita a instruir la nostra mirada, en fer-ho ens indica també com hem de col·locar els nostres cossos per mirar adequadament; abans fins i tot d’indicar-nos què hem de mirar, ens instrueix sobre com fer-ho: a poc a poc, en silenci, drets, a una distancia prudent. Hi ha coses que, simplement, no es fan en un museu. Córrer n’és una.
Dissabte 15 d’agost ningú no va córrer per Can Prunera, però gairebé. A les set vàrem obrir les portes de bat a bat i, davant, suspesa sobre el carrer de sa Lluna, vàrem presentar una nova obra: Peça a peça. Un enorme mòbil creat durant els tallers d’estiu, construït amb les peces dissenyades per les nines, famílies, veïnades i desconegudes que durant els darrers mesos s’han aturat una estona a Can Prunera. Davall hi vàrem deixar unes capses plenes de guixos de colors. No vàrem donar gaires instruccions: mirar cap amunt i respondre, aquesta vegada sobre el terra, a les formes que el vent movia damunt els nostres caps. Unes hores més tard no era fàcil establir els límits del gran mural urbà. Havia desbordat amb escreix el rectangle previst davant l’entrada i s’enfilava carrer amunt i carrer avall, entre els peus dels qui arribaven a la Nit de l’Art de Can Prunera.
La casa també va perdre aquella nit el seu contorn i ritme habituals. Milers de persones varen travessar aquelles portes obertes: s’hi endinsaren i recorregueren els passadissos i les sales sense que hi hagués una manera adequada de ser-hi. Alguns varen tafanejar les estances de la casa, altres varen admirar els secrets de la col·lecció, hi va haver qui es va veure arrossegat escales amunt pels seus fills experts a descobrir el Camp de Joc, qui es va trobar amb vells coneguts darrere els vitralls i qui va travessar la casa sense aturar-se per arribar al jardí. Al jardí hi havia L’espassio: allà va sonar el cosmos particular de Pere Andreo i la seva Navel Set; juntament amb Jeroni Rullan, Josep Alorda i Pere Moana, ens va transportar fins a Cúber, des d’allà vàrem escalar el Puig Major i jur que vàrem veure ovnis coronant els seus caps, també vàrem perseguir llampugues i vàrem brindar al Menfis pels amors que el passat va prohibir fins que ens va pujar la bilirubina. Va arribar la nit i Óscar González va inundar la façana de llums i línies que escapaven de qualsevol mirada que intentàs atrapar-les. Feia hores que la casa havia obert les portes i ara ens oferia els seus vèrtexs, les seves ombres, la seva pròpia pell.
A la Nit de l’Art de Can Prunera vàrem organitzar, senzillament, un petit desordre. Vàrem caminar sense rumb, vàrem dibuixar el terra, vàrem mirar el cel, vàrem escoltar música, vàrem parlar molt, vàrem beure qualque cosa i vàrem brindar encara més. Odile, Franz i Arthur varen necessitar tot just nou minuts i quaranta-tres segons per desbaratar la solemne coreografia del Louvre. Seixanta anys després, aquella insòlita cursa continua fascinant-nos perquè ens recorda que tot museu conté, a més d’imatges, una certa idea de com ens hem de moure entre elles i les parets que les acullen. Obrir les portes potser consisteix també a alterar a consciència aquesta coreografia: permetre que altres cossos, altres ritmes i altres maneres de ser-hi trobin el seu lloc; que la distància entre el carrer i les sales es torni incerta i que alguna cosa del que passa a dins s’escapi cap a fora; que allò que havia de romandre quiet comenci, inesperadament, a moure’s, a córrer.
Dissabte 15 d’agost, quan les campanes de mitjanit varen ressonar per la vall de Sóller, Can Prunera havia tancat les seves portes i centenars de petites peces continuaven suspeses davant el museu, movent-se amb el vent.
Per a què?
Allà eren.
La pregunta podia esperar fins demà.