Quan el virtuós Joan Vila va fer la seva entrada al jardí d’escultures de Can Prunera ningú era capaç d’intuir el que estava a punt d’ocórrer. Crec que ni el propi músic, guanyador del Premi Ciutat de Palma, sabia el que anava a despertar en nosaltres. Envoltat d’un cello, una guitarra, un calaix, un piano i un subtil metrònom, va començar la seva particular polifonia jazzística. La seu atreviment poètic, innata naturalitat i naturalitat mediterrània es van fer palpables des del primer acord. Estàvem en les arpes fractals del món de Mon Joan Tiquat i cap dels allà presents ens ho volíem perdre. Joan Vila volia jugar i nosaltres amb ell.

Com el barreter de l’eterna obra de Lewis Caroll, Alicia al País de les Meravelles¸ Mon Joan va treure de la cistella un repertori fresc, sonor i inusual per a fer-nos riure i cantar: dues paraules que reporten un goig instantani i que no sempre són fàcils de sentir. D’aquesta manera la simfonia es va iniciar amb un dels seus clàssics, Adaptació al medi del seu disc Es temps i sa llavor (2021). Aquí ens va atrapar amb la seva xarxa, brodada amb l’elegància de les paraules ben filades i la subtil ironia de qui es sap mestre del seu ofici.

Dansant entre Puigs Majors i Puigs Menors vam anar creant una bella fraternitat mallorquina on els missatges reivindicatius de la més pura cançó protesta es van introduir de manera subtil. Va ser en aquest instant quan Vila ens va regalar aquestes extravagàncies que el fan únic. Amb el seu habitual mestratge, va aconseguir passar d’una cançó senzilla de guitarra i veu a una sort de tarantel·la pianística amb la seva veu esquinçada i… un espanta-sogres. Sí, han llegit bé: espanta-sogres. Artefacte purament festiu que serveix exactament per al que el seu nom indica, però per a Mon Joan pot ser el seu trompetista de suport per a crear un tema que ens va treure riallades a tots els assistents. És el Jamie Cullum mallorquí. No hi ha dubte.

I aquí ve de nou un altre gir en el guió. Com les branques del pi antic que busquen el sol sense desitjar-ho, els dits entremaliats de Joan Vila es van estendre buscant el cello. Aquest instrument conté en el seu interior tant el lament com la gràcia. A les cordes del violoncel viuen la nostàlgia, la melancolia i l’alegria, separades, tan sols, per la delicadesa d’aquell que les sap acariciar. L’atmosfera es va tenyir de veus, cos i densitat sonora. En aquest instrument el músic ha sembrat part de la seva ànima.

Com la vida és capritxosa, imprevista i tremendament eixelebrada les cigales també van decidir unir-se a la festa del jove Vila. Amb el seu calaix de fusta, com si d’un membre de Ketama es tractés, va començar copejar amb sentit aquesta noble caixa per a fer-nos retornar al nostre origen primordial, igni, de les cançons primitives. En acabar aquest tema, ens va fer reflexionar, perquè la seva música també té pinzellades filosòfiques evidents.

Ens va dir que en la seva manera de veure la creació ell no sap si parla de música o de vida; que convé crear per a establir un contrapunt al qual amarrar-se quan venen ses coses malament i que si tot al final és digital, artificial i asèptic… qui s’atrevirà a contar les històries que valguin la pena? Raó no li falta.

Durant els últims compassos del concert, Mon Joan ens va fer aprendre unes petites notes per a cantar-les tots junts a viva veu. El que no sabíem és que ell ens deixaria cantant la seva cançó, per a tot seguit, abandonar l’escenari compassat per la seva música. Un toc subtil que ens va deixar a tots bocabadats, dempeus i aplaudint.

Aquest és el món de Mon Joan Tiquat. Nosaltres tan sols vivim en ell.