Més de 100 persones van acudir al cicle de pensament del filòsof francès a Can Prunera sobre l’impacte de les IA generatives en l’esdevenir de la humanitat.
Durant segles, la locució llatina d’Horaci, Sapere Aude, atreveix-te a saber, es va convertir en un far per a l’humanisme i la cultura. Aquestes dues senzilles paraules ens interpel·laven per a explorar més enllà de nosaltres mateixos i anar cap a l’aventura del coneixement. En l’acte de pensar, crear o sentir bellesa enfront d’una obra d’art, engrandíem la nostra condició humana, sempre en el clarobscur, però destinada als imperis infinits de l’ànima. Amb l’arribada disruptiva de les IA generatives el famós Sapere Aude haurà de modificar-se per un resistent Aude humanum esse: atreveix-te a ésser humà. La fal·libilitat humana, la imperfecció, la fragilitat, o la calidesa del tacte es convertiran en necessitats bàsiques per a constatar que continuem vius ocupant un lloc i un temps concrets.
Assistim ara al gran gir antropològic del nostre temps ens adverteix Éric Sadin. Per primera vegada en la història de la humanitat apareix davant els nostres ulls un encreuament que ja ens va plantejar Shakespeare fa més de quatre segles: ser o no ser, aquesta és la qüestió. Els grans clàssics de la literatura mai s’esgoten perquè tornen a la vida amb cada generació que els llegeix. A Hamlet, Shakespeare esbossa una pregunta que porta implícita una lluita per allò que ens constitueix i que ens consagra com a germans d’allò viu. Ara, en ple segle XXI, si triem ser, tocarà bregar contra l’huracà de l’imperatiu tecnològic. Si triem no ser, assistirem a la subrogació de la nostra vida i començarà una no existència, insípida, dirigida per uns no-sers digitals privats d’ànima. Entrarem en l’obsolescència de l’humà per a vagar sense rumb pel desert de nosaltres mateixos.
Éric Sadin, amb el poder del seu verb, incisiu pensament i creativitat filosòfica va ficar el dit en la ferida dels grans problemes que ens acuiten, magnificats per l’ús indolent de les IA generatives. Escudat per un genial Jaime Homar, que va realitzar una traducció excel·lent del francès al castellà, la conversa va fluir com a aigua de manantial. I no era gens fàcil. Oficis com els de Jaime Homar, que també és escriptor, estan en perill de mort ara mateix, per la qual cosa Sadin dona en el clau quan afirma que tot el que requereix temps i formació per a crear un professor, un traductor o un escriptor, frenen la maquinària de la mort contemporània. Ens donen un respir. Enfront del solipsisme del telèfon intel·ligent, els versos de Paul Valéry; enfront de l’ocàs de la raó, La vida es sueño de Calderón; davant la cobdícia insaciable, la mirada salvífica de l’altre. La riquesa existencial que ens precedeix és vasta i infinita. Sadin ens recorda que no hem de donar per feta la nostra humanitat, perquè per a arribar a ella, es van haver de fer grans sacrificis.
Sadin ens urgeix a pensar amb criteri i a passar a l’acció filosòfica. Per a això, conjuga un dels seus grans termes: el tanatologos, exposat a la perfecció en la seva última obra, El desert de nosaltres mateixos: el gir intel·lectual i creatiu de la intel·ligència artificial. La mort de la raó ens fa petits, gairebé irrisoris. Tot allò que activa el nostre pensament i posa en marxa els engranatges del verb i de la paraula és el que ens dona raó de ser; no podem regalar-ho sense més. L’ésser humà, que és un complement directe del temps que viu, es convertirà en un complement circumstancial. Aquesta pèrdua de la raó crea una fallida en el món actual, fent que els pilars mateixos de la societat comencin a deteriorar-se. Ens podem preguntar arribats a aquest punt: Es produirà una metamorfosi cap a un homo ludens digital? Entrarem de ple en una existència asèptica guiats pels falsos profetes de Silicon Valley? Perseguirem focs fatus que ens prometen paradisos irreals mentre veiem la vida passar sense remei?
Afirmar sense argumentar no és moral, diu Sadin. Hem de fer-nos les preguntes més dures per a entrellucar allò que encara som a temps de canviar o frenar. Per a Éric Sadin les petites resistències són més necessàries que mai. La poesia, l’art, l’escriptura, l’artesania, és a dir, allò que ens deté davant el que encara no és aquí és la gran arma de l’humanisme. La revolució de la tecnologia haurà de xocar contra la grandesa de l’humà. Haurem d’aprendre a dir no per a preservar-nos.
Aquí entraria en joc un símbol literari creat per Hermann Melville en la seva obra Bartleby l’escrivent amb la inoblidable frase: preferiria no fer-ho. Com ell, hauríem d’aplicar el preferia no fer-ho quan els assistents de Google tractin d’escriure els nostres correus; quan algú ens digui que hem d’utilitzar ChatGPT, negar-nos a usar-ho; o quan ens tractin de convèncer de la quantitat de temps que guanyarem en delegar les nostres tasques en bots intel·ligents, contestar-los amb un rotund preferiria no fer-ho.
Una altra de les qüestions capitals que ens va plantejar Sadin podria englobar-se en la següent pregunta: Per què donar-li a la IA aquest plaer tan humà de crear alguna cosa que no existeix? Per què donar-li el goig de la creació a un ens que ni gaudeix ni crea? Des de fa ja uns anys, s’està produint una collita demiúrgica de dades. En el nostre món actual produïm, no creem. Les dades s’acumulen en els nostres telèfons i creiem que el que som prové d’un contingut que no ens fa reflexionar, sinó enfurir-nos o injuriar a l’altre. La tecnologia és ventríloqua, ens utilitza a nosaltres. Hem d’extremar les precaucions.
El gran avís que posa sobre la taula Sadin és que hem de tractar d’arribar a 2030 sent humans i no petxines buides. A l’altre està la solució, en recuperar la nostra mirada per a observar els ulls de l’altre, cara a cara. Evitar l’infern solipsista és ara primordial. Quan un individu tria ser un Narcís-Pigmalió, enamorat d’ell o de les seves produccions, és quan el desert s’acosta. Celebrem allò viu com ens recorda Sadin citant a Spinoza. Siguem els guardians del saber, defensem la vida. Si el desert de nosaltres mateixos s’aproxima és la nostra obligació moral regar el desert fins que tornin a florir les flors de l’humà.