Divendres passat dia 13 de març l’ètica i la moral van tornar a recobrar el seu veritable significat. Victoria Camps, filòsofa, escriptora i pensadora de primer nivell, ens va agermanar sota la bandera del pensament crític i ens va retornar aquesta llum que, en el nostre temps, a vegades oblidem que existeix. Gràcies a la seva nova obra, La societat de la desconfiança, Camps va traçar un full de ruta contra el fatalisme nihilista assenyalant allò que està malament en la societat, però sempre amb el prisma de l’ètica, l’ethos, com a lupa i telescopi.
Com una funambulista, equilibrista i zahorí de l’ànima humana, Victoria va identificar els problemes que jeuen en el subsol de la contemporaneïtat, però també tot allò que ens incomoda diàriament. El descontentament de la civilització, la insatisfacció eterna, el triomf del liberalisme, el desconcert educatiu, la hiperburocratització de tot i de tots, l’excessiu solipsisme egoista o la desinformació constant a la qual estem sotmès. Davant tal panorama dantesc, Camps ens insta a deixar lloc al nosaltres de l’esperança, a la cura i al gest filosòfic veritablement humanista per a sostenir la vida passi el que passi.
El centenar de persones assistents a l’acte van ser partícips d’aquest embruixament que es crea en els espais on es pensa. Atenció silenciosa a les mirades; joves i majors prenent notes en quaderns perquè les reflexions de Camps no caiguessin a l’oblit. I, sobretot, el sentir col·lectiu de formar part d’un instant únic d’agermanament al voltant del foc de la filosofia per a fugir de l’adoctrinament i el neguit. Victoria ens va animar a crear una sort de Cercle de la Virtut, una cosa similar a la estoa grega, on reunir-nos periòdicament per a conversar i dialogar filosòficament sobre l’estat del món. Can Prunera s’està convertint, a poc a poc, en aquest centre, espai i lloc on conflueix la vida per a ser pensada. Miquel Rullán, un dels directors de Can Prunera, ens va recordar en la seva bella introducció la figura de l’emboscat que va crear Ernst Jünger. Però va afegir un subtil matís. Tal vegada hem d’emboscar-nos a la casa modernista de Can Prunera, és a dir, Encanprunerar-nos. Fem d’aquest neologisme una possible manera de ser i estar en el nostre temps.
Abans de l’acte, li vàrem demanar a na Victoria què significava per a ella l’acte de pensar. Va respondre amb astúcia i amb un somriure: Acte? Pensar no és un acte, és un hàbit. Rafael Argullol ens va recordar també que pensar és la recompensa i que si un fa del pensament un hàbit la seva existència serà més plena, tal vegada més feliç.