La història de l’arquitecte Francis Keré: un somni comunitari convertit en realitat

El dissabte 15 de novembre vam celebrar al jardí de Can Prunera l’últim taller del Cicle d’Arquitectura i Naturalesa impartit pel tallerista i arquitecte, Pablo Amor. En el que ja s’ha convertit en un ritual, les famílies amb els seus nens van gaudir d’una introducció teòrica on van escoltar el que, a priori, semblava una rondalla. La història de Francis s’assembla més a un conte que a la consecució d’una realitat i ens sentirem tots interpel·lats per la narració de Pablo Amor. Francis va néixer en un llogaret diminut i paupèrrim, Gando, a Burkina Faso on ningú sabia llegir ni escriure. La comunitat, que ja va veure en el petit Francis una lucidesa especial, va decidir fer una col·lecta amb tots els estalvis disponibles per enviar al jove somiador cap a Europa, perquè així pogués formar-se. Com sol ocórrer gairebé sempre en les grans històries, són els que menys tenen els que més ofereixen. Francis no va oblidar aquest gest, que li va permetre néixer una altra vegada i complir el seu somni. Va estudiar arquitectura a Alemanya, però mai va oblidar l’esforç de la comunitat perquè ell fos allà; així que després de les classes a la universitat, es va fer fuster i dibuixant per a, d’aquesta manera, poder saldar el seu deute amb els seus, molts anys després, canviant les seves vides per sempre. Va estalviar i va esperar. Va estudiar i esguardar.

En tornar a la seva comunitat va fer el gran canvi que tenia en el seu interior. La revolució de Burkina Faso va començar amb la seva gent i amb els materials més senzills del món. Entre l’argila, el fang i l’aigua, es va fermentar i després destil·lar una nova manera d’usar el que es creia comú i no apte per a construir. Francis va aconseguir, utilitzant els principis de la matemàtica més senzilla i l’arquitectura elemental, donar forma a la pobresa, convertint-la en solució. Blocs senzills d’argila i fang, col·lectivització humil i professionalització dels habitants dels llogarets. Va crear nous treballs que mai havien estat necessaris: obrers, margers, constructors, dibuixants o carpinters. No sols va construir cases, escoles, hospitals, biblioteques i llocs de reunió mitigant les abrasadores calors africanes, sinó que els va tornar el favor als seus: es va anar, va tornar i va triomfar humanament. Va seguir l’humil principi de l’agraïment. I gràcies a la seva filosofia de vida ha estat el primer africà a aconseguir el Premi Pritzker a 2022, similar al Nobel, però en el camp de l’arquitectura.

Els nens i les seves famílies, realment inspirats per la seva història, van dissenyar uns llogarets d’argila i fang seguint els models optimitzadors de Francis, creant estructures senzilles però resistents, amb formes sinuoses, evocadores i pràctiques. Crear de manera conjunta és una altra de les formes que experimenta l’afecte i l’amor, així com l’agraïment. Tots els assistents vam poder sentir aquest agraïment en perpetuar el somni de Francis i fer-lo realitat palpable, sobretot, entre els més petits.

En 2026 es tornarà a celebrar aquest Cicle d’Arquitectura i Naturalesa a causa del càlid acolliment que ha tingut. Pròximament, en la nostra web i xarxes socials, habilitarem les dates i inscripció.

Entrada anterior
Richard B. Fuller i les cúpules geodèsiques: fer més amb menys mai va ser tan divertit
Entrada següent
Caminar, pensar, escriure: Can Prunera vibra amb el pensament transversal de Rafael Argullol