La Serra d’Alfàbia va vesprejar vestida de gris perla. Els niguls, sempre tan somiadors, van cobrir amb la seva mà els arbres de les muntanyes. Quina grata sorpresa s’emportarien quan varen escoltar la primera cançó d’Alanaire, dedicada a l’ànima dels arbres. El vers inicial va assentar la poètica d’una horabaixa inoblidable al Jardí de Can Prunera:

Si jo fos un arbre la paciència seria el meu passatemps…

I com la que xerra l’idioma secret del vent, Laura Serra, (veu i teclat) es va convertir en musa de les fulles, les arrels i els joncs sostenint amb la delicadesa del seu cant els cors dels assistents. Acompanyada del seva fidel amiga musical, Leire Corpas, (guitarra i cors) van crear una atmosfera d’assossegada tranquil·litat. Les merles també van fer de coristes; fins i tot els gorrions, tan juganers, van detenir els seus aletejos per a escoltar a Laura i a Leire convertir la poesia en música. Es va produir una alquímia melòdica, una harmonia universal que ens va unir i ens va fer sentir més relaxats, tal vegada més humans.

Alanaire també va ballar amb la memòria dels que ja no estan. D’una forma subtil i elegant van introduir un dels seus últims temes, Aurora, un in memoriam dedicat a Aurora Picornell: el seu somriure continua il·luminant camins fins i tot des de la mort. No hem d’oblidar un passat que també és nostre. Ara tornam a casa, ens van recordar. Tornar és sempre una aventura, és desfer el camí, mirar enrere i, tal vegada, somriure pel viscut, però també pel que hem sofert. Música reflexiva, a la fi, la qual deixa solatge i ens ajuda a viure millor.

També va haver-hi temps per a la cura i les carícies. Elles van sanar les nostres penes quan van homenatjar a una altra gran cantant, Lucía Fumero, pianista nascuda a Barcelona, però d’arrels argentines. Com dues ventríloqües professionals, van donar vida a la veu de Lucía i van tornar a emocionar-nos quan van cantar que:

Buscando mil remedios encontré mi oración,
y es que cuando yo canto me protejo el corazón.

Gran sensibilitat i bellesa habita en aquestes paraules. És el que té de bo el minimalisme d’Alanaire que deixa espai també per a la filosofia i la reflexió. Un dels assistents al concert, el ja ancià poeta i músic anglès Max, resident a Sóller, ens va dir que la seva ànima s’anava plena d’emoció a casa. No s’esperava trobar tanta bellesa a Can Prunera.

Tan sorpresos com Max, van estar també els assistents americans, anglesos, francesos i belgues que van venir al concert. La cançó No m’ho esperava, resumeix la seva sorpresa. Cantada com un mantra espiritual temperant el soroll contemporani, Alanaire va inspirar calma i va exhalar literatura:

Les paraules que dic se m’escapen,
i bruscament s’ha obert una escletxa;
i d’improvís ha entrat claror.
No m’ho esperava.

Exactament això ens repetien una vegada i una altra: no m’ho esperava. Quina inesperada sorpresa! I nosaltres ens demanam: No sol ser l’inesperat, l’inadvertit i sorprenent, la sal de la vida, el condiment dels dies? Gràcies, Alanaire, per existir i per recordar-nos que lo senzill i veritablement humà, venç sempre a tot allò superflu i estrident.

El Dissabte 25 d’octubre podrem gaudir de l’últim concert del cicle de Nits de Libél·lula al jardí de Can Prunera amb un concert de Leire Corpas, guitarra i veu, que posarà el fermall d’or a un festival musical que promet repetir l’any que ve.