El dimarts 18 de novembre es va convertir per a molts de nosaltres en una cita ineludible a priori i inoblidable a posteriori. Rafael Argullol, (Barcelona, 1949), escriptor, poeta, viatger i aventurer de l’ànima humana, va ser el protagonista de la segona trobada del Cicle de Pensament de Can Prunera, agitant l’amnèsia i apatia contemporànies amb un humanisme intel·ligent, pròxim i lúcid. Seguint el deixant de la seva última obra Caminar, Pensar, Escribir, la veu de Rafael, sempre profunda i sàvia, ens va il·luminar sense encegar, va remoure sense condescendir i va guiar sense pontificar. Va dir que hem d’agitar el món que ve i vindrà amb humanisme, poesia, espera i una devoció laica per la paraula: l’element central de la salvació. Al principi era la paraula, el verb i així ha de continuar sent.
El món ja no té àncores sostenidores com ho eren les religions d’antany. L’home modern, sempre solipsista, creu haver matat als déus per a ocupar el tron vacant; però Rafael acaba amb aquestes ínfules divines amb una sentència astuta: els déus no han mort, s’han esvaït i esperen el seu moment per a tornar. Fins que tornin de nou, ens proposa pensar, llegir i anar oscil·lant entre l’esperança i la bondat, dues paraules que requereixen de l’íntim silenci i el no reconeixement viral per a sembrar en el present els arbres que ens donaran fruit i ombra en el futur. Theodor Kallifatides en la seva obra Timandra ens recorda que a Sòcrates li hagués agradat ser un arbre per a donar ombra als seus amics, sentir-los riure i filosofar sota el seu abric i deixar que la frescor de la seva copa temperés la vanitat del sol estival. Rafael va ser també alzina benefactora, olivera generosa i refugi contra la intempèrie, perquè tots vam poder gaudir amb ell i portar-nos a les nostres llars perles de saviesa.
Amb la perspectiva que donen el coneixement i el pas del temps, Argullol va comentar que no li tem a la mort, però que per a ell és un fàstic, perquè aquesta vida, la de tots, li agrada i vol continuar bussejant i gaudint en ella. Però sap, com a gran lector dels tràgics grecs (Sòfocles, Eurípides i Èsquil) que som efímers, és a dir, homes d’un dia, i que, en la brevetat de la nostra estada en la terra, si cal triar, hem de triar el pensament, que és una lluentor entre les nits, com escriu a Aventura: una filosofia nòmada.
La seva manera d’observar el món ha anat canviant entre viatges, escriptures transversals i camins transitats, arribant a una conclusió que va treure un somriure general als més de cinquanta assistents a l’acte:
Conforme van passant els anys he anat dividint als éssers humans en dos grans grups: els que em fan la vida agradable i els que no. Amb els segons, procuro no coincidir.
Gran ensenyament que ens podríem aplicar diàriament per a evitar-nos disgustos. De les misèries sol ser alleujament la bona companyia va escriure Miguel de Cervantes i si seguim la recomanació cervantina, entràrem en un món de particular interès per a Argullol: l’hospitalitat essencial del cor. El veritable amic i l’hospitalitat eren representats pels grecs amb el seu sýmbolon, i pels romans, amb la tessera hospitalis, creant una tablilla per a formalitzar una unió, ja fos mercantil, humana o religiosa. En el nostre cas particular, era entre dos amics veritables que, per a forjar aquesta amistat imperible, creaven una tessera, la dividien en dues i cadascun s’emportava una part. En retrobar-se després de molts anys, la tornaven a unir i la seva amistat quedava restablerta. La tessera hospitalis de Argullol són els seus llibres.
De la mà de Rafael vam anar descobrint també que tot ésser humà ha de ser un deixeble de l’espera, fins i tot quan viatja, sent o llegeix. Res ha de ser reaccionari. Els millors mestres per a ensenyar-nos a esperar són els llibres -consol i companyia- que il·luminen les zones fosques de l’ànima. La poesia seria una altra gran mestra, mestra del ressò, del eco, com ens recorda Rafael citant a Mandelstam. Per a l’alleujament i el malestar, Rafael ens va receptar els mites, que, per a ell, són veritats situades en una altra dimensió, tal vegada, en un altre lloc. Dels grecs va aprendre tot el que sap, diu, sobretot de Plató, Aristòtil, Heràclit i Epicur, així com de les tragèdies d’Èsquil, que són el cim de la literatura per a ell.
Al final, quan el públic va començar a unir-se a la conversa, es va crear una sort de germanor efímera de pensadors en la qual ens sentirem abrigallats, no volent, com Goethe, que aquest instant acabés mai. Li agraïm de cor a Rafael la seva presència anímica, cavallerositat i elegància, així com el seu imperatiu filosòfic que fuig del coneix-te a tu mateix per a abraçar el perd-te i torna!
Ens perdrem i tornarem mil vegades, estimat Rafael, units en una eterna Dansa Humana, caminant, pensant i… vivint.