No ens hauríem pogut imaginar un fermall d’or tan bell per a clausurar el Festival de Música Contemporània Nits de Libèl·lula de Can Prunera. Tota la culpa és de Leire Corpas, que ens va brindar un concert íntim, místic i realment divertit al jardí d’escultures, envoltada de més de setanta persones. Aquest espai ha acollit en els últims mesos a Magí Garcías, Clara i Pere Fiol, Sterlin i Alanaire, oferint sempre al públic assistent una simbiosi entre el goig i la calma, el gaudi sonor i la reflexió assossegada.
Leire va introduir el concert amb uns agraïments càlids i ens va explicar la seva metodologia creadora: fer amb el que hi ha o, per a ser més precisos, això és el que hi ha; un matís que inclou la facilitat i naturalitat amb la qual ella toca la guitarra mentre, de passada, ens toca l’ànima. Deixebla humil de Ralph Towner i Wolfgang Muthspiel, va compondre unes cançons inèdites que escoltàrem en primícia els afortunats assistents, però també va escriure els primers capítols de la seva pròpia història sonora. Era la primera vegada que Leire tocava en solitari temes propis, amb el que això comporta. Sempre hi ha dubtes en la creació, reflexions sobre si agradarà o no el creat, l’eterna por al fracàs o a l’èxit, que són els dos uns eterns impostors com ens recorda Borges. Leire no es va acovardir i va tocar, vagi si ho va fer, creant al seu voltant una atmosfera inigualable que va tornar a sanar-nos.
I després va arribar Poemo de Jesús Lizano. Un poema que alterna i canvia tots els gèneres de les paraules. El llit ara és el llito, la tragèdia, és ara el tragedi. Leire va donar vida al poema amb un acompanyament jazzístic exquisit, mentre recitava:
Me asomé a la balcona y contemplé la ciela poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro, me froté los monos y me puse la abriga y pensé:
qué ideo, qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé: qué oscuro es el nocho y que sólo mi almo y perdido entre las vientas y entre las fuegas, entre los rejos.
El vido nos traiciona, mi cabezo se pierde, qué triste el aventuro de vivir.
Y estuvo a punto de tirarme a la vacía… Qué poemo.
Els somriures còmplices entre la gent es van notar a l’instant, alguna riallada, estupefacció i admiració cap a Leire pel seu atreviment, que podria haver sortit malament, clar, però va ser tot el contrari. Va ser el seu cim, la seva gran muntanya escalada i d’aquí ja no es va baixar. Nosaltres ens hem contagiat del seu art i fins i tot el que escriu es veu temptat a acabar la crònica a la Leiro, escrivinte aquestus paraulos d’agraïmento a uno estrello de la guitarra que ha nascudo a Can Prunero. Gràcies, Leire, per fer-nos somriure i sentir. Llargo vido a la tevo músico.