Can Prunera, juntament amb altres exemples com el Gran Hotel, Can Forteza Rey i Can Casasayes, tots tres de Palma, forma part de l’ampli conjunt d’edificis modernistes que es construïren, a començament del segle XX, sota la directriu dels models catalans o de l’art nouveau francès.
L’any 1865, una plaga terrible féu malbé els tarongers i llimoners de gran part de la vall de Sóller, la qual cosa hi causà una forta crisi econòmica i provocà que nombroses famílies que es dedicaven a la recol·lecció i al comerç dels cítrics es veiessin obligades a emigrar. Les destinacions principals foren, per una banda, l’Amèrica del Sud i, per l’altra, Europa. Països com Puerto Rico, Veneçuela, França, Alemanya i Bèlgica serien els pioners en la rebuda d’emigrants sollerics. Tanmateix, fou sobretot a França on la majoria anaren a cercar fortuna; amb aquest fi, s’establiren en localitats com Nancy, Lió, Marsella i Belfort. Va ser en aquesta ciutat on Joan Magraner i Margalida Vicens, coneguts a Sóller amb el malnom de Pruneres a causa de la seva feina amb el mercadeig de fruita, s’enriquiren gràcies al negoci dedicat a la importació, exportació i distribució de fruita, verdura i licors. Aconseguida la fortuna, decidiren tornar-se’n a Sóller i construir un casal amb l’estil imperant aleshores a França: l’art nouveau. En aquell país, deixaren el negoci en mans dels fills.
Can Prunera es construí entre 1904 i 1911. De l’artífex no se’n sap res, tot i que hi ha dues hipòtesis: una atribueix l’obra a Joan Rubió i Bellver (1870-1952), l’arquitecte català que en aquells anys bastia la façana de l’església parroquial de Sant Bartomeu i el Banc de Sóller. Amb tot, no hi ha cap document que confirmi aquesta teoria. L’altra hipòtesi planteja la possibilitat que el casal dels Magraner fos construït per picapedrers locals.
L’edifici és un exponent del gust dels emigrants que, en tornar de França i de Puerto Rico, principalment, competiren per alçar la casa més bella i que posàs de manifest la riquesa que havien aconseguit.